Inici

El nostre, és un barri fet a trossos al llarg del temps, les primeres cases ja existien al carrer Pardo Bazán, abans de la Guerra Civil. La seva evolució no es gaire diferent de la d’altres barris perifèrics de la ciutat, passant de ser una zona de cultius, barrancs, rieres i torrents a albergar les diferents onades d’immigrants que anaven arribant a la nostra ciutat atrets per la possibilitat de trobar feina i que degut a la manca d’habitatges que hi havia, sempre acabaven instal.lant-se lluny del centre de la ciutat, en terrenys força accidentats, però barats. Aquesta és la mateixa història per a tots els suburbis que van anar formant-se a la nostra ciutat.

El nostre, es un exemple clar. Un barri que s’anà formant al llarg de la carretera de Rellinars, més amunt del que ara és la Avgda. Abat Marcet i als dos costats de la riera, amb l’arribada principalment d’andalussos, aragonesos i castellans principalment. Evidentment les precàries construccions s’anaven realitzant sense cap planificació urbanística ni social, enmig d’uns carrers improvisats i imaginaris. Al carrer Marià Benlliure i en algun altre més, encara és conserven com a testimoni d’aquests fets, els típics passadissos estrets que separen alguns habitatges. El nom d’alguns carrers parlen de la història del barri fent referència a la procedència dels seus primers veïns (Letur,  Albacete, Serón, Castro del Río, Linares, Adra, Baeza, Abrucena…)

Els terrenys sobre els que es construia corresponien, al nord, als de la masia de Can Colomer, situada a la dreta de la carretera de Rellinars i, al sud, als del propietari Socarral, el qual aprofità la manca d’aigua a les cases, substituïda per la proliferació de fonts a la zona, per instal·lar uns rentadors al passatge Marquès de Comillas.

Con a detall curiós, cal dir que per a la construcció de aquelles primers i precaris habitatges era necessari un document especial signat per l’Església i per l’Ajuntament que permetia poder treballar els diumenges, que era l’únic dia lliure de que es dispossava per construir-se la pròpia vivenda.

Segons alguns historiadors, d’aquesta situació se’n podria derivar el nom del barri, ja que per atorgar-los-hi els permisos els demanàven on vivien i la resposta era: «allá, en el pueblo nuevo», ja que no sabien identificar el lloc on vivien; fet que demostra el grau de distanciament físic i social entre els habitants de la Terrassa històrica amb els de la creixent Terrassa perifèrica, separades per accidentats torrents i formades per grups humans ben diferenciats.

Amb el pas del temps s’anà conformant un barri més compacte degut als diferents plans urbanístics, però amb una singularitat molt marcada, som un barri fraccionat per una barrera natural: la riera del Palau.

Les riuades del 1962 degut al precari estat de les vivendes, la manca de planificació urbanística i la proximitat a la riera, van produir danys molt greus als habitatges més propers a la riera del Palau. Amb els diners que l’Estat cedí a l’Ajuntament per intentar paliar una política d’oblit i especulació, el consistori destinà una part per pavimentar el carrer Adra i  el carrer Eduardo Marquina fins al desaparegut pont del torrent Mitjer, justament eren els únics llocs que la comitiva ministerial havia de passar mesos després, per reafirmar el caràcter paternalista de les obres.

El que no es va construir va ser l’esmentat pont del torrent Mitjer, el qual suposava una important sortida pels veïns de la part alta del barri. Varen ser els propis veïns qui van obrir un pas al carrer Adra per comunicar-lo amb el de Matías Montero per tal de tenir una millor connexió amb la resta de la ciutat. A principis dels anys 70 l’Ajuntament canalitzà amb un col·lector aquest torrent i l’obstacle quedà superat.

A finals dels anys 50, l’Ajuntament construeix la Zona Esportiva, situada a la dreta del nostre barri i al nord del barri de Sant Pere, l’any 1958 es fa la pista d’atletisme i, progressivament, les piscines, la pista de hoquei i finalment, l’any 1960, l’estadi municipal.

Tot aquest sector estava conformat per un seguit de torrents, que a meitat dels seixanta s’anaren cobrint i utbanitzant. D’aquesta forma sorgí l’Avinguda Abat Marcet, inclosa en el primer cinturó de ronda. Però la urbanització real del barri no arribà fins els anys 80 amb l’entrada del primer equip democràtic al consistori.

El nostre és un barri de contrastos. No és el mateix referir-se a l’altre banda de la riera, on es troba la zona més antiga i els veïns més grans, que referir-se a la part nova, entorn la Plaça de la Cultura (construïda en els terrenys on es trobava l’antiga Hidroeléctrica) on els edificis són de construcció més recent tot i que sobre el paissatge proliferen les cases d’autoconstrucció, que en són la majoria i totalment reformades amb una o dos plantes aixecades posteriorment amb el pas dels anys. En aquesta zona es troba un dels eixos del barri (l’altre és a l’avinguda Bejar) on es troben el Centre Cívic i l’Associació de Veïns.

A banda d’aquests dos sectors esmentats, encara n’hi ha un tercer, el que es coneix com a Zona Esportiva, espai que abarca des de la Ctra Matadepera a l’est, fins al carrer Pardo Bazan a l’oest i des del carrer Bejar al nord, fins a l’avinguda Abat Marcet al sud; és un sector de nova urbanització amb grans espais verds, voreres amples i habitatges de nova construcció.

Pel que fa al moviment associatiu veinal no hem destacat significativament per la nostra combativitat a l’hora de reivindicar unes condicions de vida millors, al contrari d’altres zona de Terrassa amb les mateixes circumstàncies que les nostres. No és fins després de la mort de Franco que comença a haver-hi un petit brot associatiu, iniciat als locals de la Penya Ciclista Nicky’s que intenta organitzar el moviment de veïns. L’any 1978 es reconeix oficialment l’AVV de Poble Nou. Des d’aleshores han passat diverses juntes; les primeres visqueren el periode de l’accentuat control de les associacions per part dels partits polítics, concretament del PSUC. En aquells moments, es feia més de sucursal del partit que no pas d’Associació de Veïns. La crisi del PSUC també arribà a Poble Nou i una nova gent es feu càrrec de l’Associació amb la idea de canviar substancialment la orientació que s’havia portat fins aleshores.

La Junta d’aquell moment es va preocupar per questions urbanístiques com reclamar la necessitat de pavimentar l’interior de la Riera del Palau per motius higiènics i funcionals; reclamar una zona peatonal al torrent Mitjer quan s’urbanitzi; reclamar un gran parc a les zones de Can Cardús i Can Colomer; reivindicacions que algunes d’elles encara són totalment vigents.